EL SISTEMA SOLAR

Institut de Ciències de l'Educació. Universitat de Girona. Seminari Programari Educatiu Obert.

Albert Casabó, Carme Roca, Marisa Roca i Ricard Roca

En el Seminari Programari Educatiu Obert cada principi de curs es seleccionen els temes que serveixen de guia per a preparar activitats Clic. Es procura cercar sempre temes que encara no hagin estat treballats.

Ja el curs passat va sortir com a possible la proposta de fer un grup de treball sobre l’Univers, però no hi va haver prou temps. Així doncs, aquest curs ens hem posat de dret a treballar-lo.

La nostra intenció no era la d’elaborar cap dossier, però a l’hora de construir un índex per a les activitats ens vam adonar que calia fixar de bon començament els continguts que treballaríem per tal d’abastar uns quants temes i delimitar millor la nostra feina. A partir dels continguts d’Educació Primària vam decidir elaborar aquest dossier complementari per tal que ens ajudés a estructurar els continguts. No tots els continguts del dossier formen part de les activitats Clic, però creiem que poden ser molt útils a l’hora de treballar el tema a la classe.

L’estructura del dossier segueix l’ordre de les activitats i la divisió en capítols o apartats està feta en funció dels apartats de les activitats Clic. Si cal ampliar continguts, al final del dossier hi ha una mica de bibliografia.

De nit no veiem el Sol. Això fa que puguem veure altres cossos que brillen en el cel: són les estrelles que es veuen com puntets de llum.

Fa uns milions d’anys un núvol enorme de pols i gas voltava lentament a l’Univers. A mesura que aquestes partícules es van anar ajuntant, es va formar un centre que a poc a poc es va anar escalfant fins que va esdevenir un nou estel: el Sol.

El seu diàmetre és de 1,392,000 km. La temperatura del seu cor és aproximadament de 15 milions de graus.

La superfície del Sol no és llisa. Contínuament hi ha zones elevades i altres enfonsades. És una cosa semblant al que fa l’aigua dels oceans de la Terra, que puja i baixa amb les onades.

Els planetes interiors, que són rocallosos, han estat bombardejats constantment per asteroides i meteors. Per això hi trobem cràters de mides molt diverses en ells i en els seus satèl·lits.

És el més petit de tots els planetes, exceptuant Plutó, i el més proper al Sol.

No té atmosfera i això fa que tingui les temperatures més altes que qualsevol planeta o satèl·lit del Sistema Solar.

Les temperatures als llocs més propers al Sol arriben a 427 ºC. A la banda més allunyada les temperatures baixen fins a –183 ºC.

Està envoltat d’una capa de núvols tant densa que la superfície gairebé no es veu i reflecteix molt bé la llum del Sol. Per això es parla de Venus com l’estrella del vespre, degut a que és el planeta més brillant que pot ser vist des de la Terra.

L’aire es compon principalment de diòxid de carboni, que no deixa escapar la calor, per això arriba als 480 ºC.

El terreny és un gran desert ple d’enormes serralades i valls.

El nostre planeta és únic. És just a la distància adequada del Sol perquè no hi faci ni massa fred ni massa calor. És l’únic planeta del Sistema Solar que té aigua líquida a la seva superfície (70%).

S’anomena el planeta vermell a causa de les pedres de color taronja que en componen el sòl i a la pols del mateix color escampada pel vent. Se sap que en el passat hi havia hagut aigua a Mart, perquè es veuen els canals que van formar els torrents. Avui només hi ha gel.

Els científics han descobert recentment residus d’una bactèria molt petita en un tall de roca de Mart. Els orígens d’aquesta bactèria estan essent investigats.

Mart té dos satèl·lits, Phobos i Deimos.

És el planeta més gran del Sistema Solar.

Té un petit nucli rocallós, però la resta del planeta està format per gas. A prop del centre els gasos estan tan comprimits que esdevenen líquids.

Té al menys 16 satèl·lits. Està envoltat per un sistema d’anells prims, la majoria compostos per partícules molt petites que provenen de col·lisions de meteorits.

És probablement el planeta més bonic gràcies als seus elegants anells, prop d’un miler. Estan formats per una capa fina de blocs de gel. L’espessor dels anells varia de 10 a 100 metres.

La composició és molt semblant a la de Júpiter.

Té uns 18 satèl·lits.

Està format per gel i gas. Té una aparença verda-blava a causa de les baixes temperatures en la seva atmosfera.

Aquest planeta té diversos anells formats per partícules de diverses mides, però és difícil de veure’ls perquè són molt prims. No van ser descoberts fins el 1977.

Té uns 17 satèl·lits, a dins i fora dels anells.

Aquest planeta és d’un color blau molt bonic a causa del gas que conté la seva atmosfera: el metà. A Neptú, la temperatura arriba als -216ºC. Quan el metà arriba a gelar-se, forma núvols de cristall blancs que són arrossegats per vents que poden arribar a 2000 km per hora.

Neptú va ser descobert perquè Urà no va seguir el camí que els astrònoms havien previst. Els astrònoms van creure que la força gravitatòria d’un altre objecte estava afectant l’òrbita d’Urà. Això els va portar a buscar i a descobrir Neptú.

Té 4 anells i 8 satèl·lits, el més gran és Tritó.

És l’únic planeta exterior que no està format per gas. Està situat al límit del Sistema Solar.

Té un satèl·lit anomenat Charon que és la meitat de la seva mida. Com que són comparables en tamany, alguns científics els consideren com un planeta doble i d’altres ni tan sols el consideren planeta.

Fa prop d’un miler de milions d’anys, un núvol enorme de pols i gas voltava lentament per l’Univers. Al voltant del centre d’aquest núvol, la pols i el gas van convertir-se en pedres i roques. El centre del núvol s’escalfà tant que s’hi va formar un gran estel: el Sol.

Mentrestant les roques i les pedres es van ajuntar a poc a poc amb el gas sobrant d’aquella desfeta i van formar els planetes del nostre sistema solar. Un d’aquests planetes és la Terra.

A la Terra, el nostre planeta, les roques més pesades es van anar agrupant en el centre i es van fondre formant un nucli molt calent envoltat d’un mantell de roques toves. Damunt d’aquest mantell es formà una escorça més dura fraccionada en diverses plaques.

El Sol escalfa aquesta capa de gasos de manera irregular. Les diferències de temperatura originen els vents.

Quan l’aigua que hi ha a la Terra - principalment al mar- per acció del Sol s’evapora es formen núvols que poden donar lloc a pluges.

L’atmosfera està formada per diverses capes:

1.- Troposfera

2.- Estratosfera

3.- Mesosfera

4.- Termosfera

5.- Exosfera

Pensa: Des que vas néixer, si tens 10 anys, la Terra ha girat sobre el seu eix... 365 voltes cada any x 10 anys = 3.650 vegades!

Pensa: Quantes vegades deu haver girat la terra a l’entorn del sol des que vas néixer? Si tens 10 anys x 1 volta cada any = 10 voltes.

D’entre tots els astres que podem veure a simple vista en el cel, el més bonic és la Lluna.

La Lluna no és un planeta, és el satèl·lit de la Terra. Tot i que no té llum pròpia, reflecteix la llum del Sol i ens il·lumina de nit.

La força d’atracció de la Lluna en la terra afecta els oceans i provoca les marees. Quan més a prop és la Lluna de la Terra més gran és el seu efecte.

Triga uns 28 dies a fer una volta sobre ella mateixa i al mateix temps a fer una volta sencera a la terra. Per això sempre veiem la mateixa cara de la Lluna.

La part de la Lluna que està de cara al Sol està il·luminada, mentre que l’altra meitat és a les fosques.

Quan contemplem la Lluna, no sempre la veiem il·luminada de la mateixa manera.

Les fases se succeeixen de la següent manera: Lluna plena, quart minvant, Lluna nova, quart creixent, i torna a venir la Lluna plena. Aquest cicle dura 28 dies.

Hi ha una manera molt fàcil de saber si la Lluna està en fase creixent o decreixent (minvant). Sempre podem comparar-ne la forma amb la lletra C o D. Des de l’hemisferi nord de la Terra, on som nosaltres, quan la Lluna té forma de C és decreixent i quan té forma de D és creixent. Per això es diu popularment que la Lluna és mentidera.

Un eclipsi de Lluna es pot mirar tranquil·lament però un eclipsi de Sol pot afectar negativament la vista. Cal que utilitzem un vidre enfosquit o fumat.

Els primers coets cap a l’espai es van llençar els anys cinquanta i les van dirigir cap a la Lluna.

El 1959 la Unió Soviètica va enviar la sonda Lluna 3 que ens va fer arribar fotografies de la cara oculta de la Lluna.

Aquell mateix any el coet soviètic Lunik II, sense tripulació, va aterrar a la Lluna.

Els nord-americans feren el mateix. Els satèl·lits, orbitant al voltant de la Lluna, en van fotografiar totes les zones de molt a prop. Els científics van poder observar tots els detalls de la seva superfície.

El 20 de juliol de 1969 l’astronauta nord-americà, Neil Armstrong, va trepitjar la Lluna i va esdevenir el primer home en trepitjar un sòl diferent al terrestre.

Ell és d’or i jo sóc de plata

i quan surto a passeig ell va a dormir a casa

(el Sol i la Lluna)